Records de Nadal

S'apropa el Nadal

Estem a dos dies de les festes de Nadal. Ja estan enceses les llums de totes les poblacions de Catalunya i comencen a aparèixer centenars de fires de Nadal. Les botigues, tot i la crisi, fa dies que s’omplen de pares i mares, avis i tiets, que revisen la carta que els més petits han escrit al Pare Noel o als Reis Mags d’Orient esperançats de poder-los donar un cop de mà i acomplir els desitjos de tots plegats…

Personalment, tinc un record molt especial d’aquestes dates, llunyà però molt diferent del que visc ara mateix. Sempre hem estat una família petita: els avis, el besavi, els pares, el meu germà i jo. Anàvem i venia alguna visita però el que recordo amb més melangia eren els dies a casa…

El meu besavi, l’Emili, guardava durant tot l’any un fantàstic pessebre que només es podia tocar com i quan ell deia… Quan tenia el rebedor preparat ens avisava al meu germà i a mi, i ens explicava com el podíem ajudar.

La veritat és que a casa ningú, ni tan sols ell, celebrava les festes com a quelcom religiós, però qualsevol cosa servia per a poder fer alguna cosa en família i explicar-nos tradicions…

Amb la mare decoràvem la casa. Ella és mestra d’educació infantil així que us podeu imaginar la feina que teníem! Passàvem moltes estones pintant i preparant els guarniments que després omplien tota la casa…

A casa mai ens vam decidir pel Pare Noel o els Reis Mags (en el meu cas el rei Baltasar) i ho repartíem una mica tot. Imagino que per una qüestió pràctica, com deu passar a moltes cases, perquè si esperàvem a reis després no teníem temps de gaudir de les joguines noves perquè aviat repreníem l’escola…

El meu germà i jo inventàvem estratègies per a no dormir-nos i poder veure l’arribada màgica però sempre passava alguna cosa que ho impedia o els grans se n’adonaven i ens recordaven que si no dormíem passarien de llarg o bé, acabàvem anant a dormir d’hora per a despertar a tota la casa a les cinc de la matinada tot cridant: “Mireu!! Ja han vingut i s’han menjat tots els torrons i el cava que els vam deixar!!”

Ah! També existia, com ara, el Saló de la Infància. Els meus avis ens portaven cada any i la veritat és que no sabria dir qui s’ho passava millor… Les cares pintades, les cues per a recollir un retallable que després faríem a casa, o el comentari “jo vinc amb tu perquè no caiguis” del meu avi quan es tractava d’algun espai de cordes i lianes que li permetien tornar a la seva joventut…

Tinc un record molt especial d’aquells dies en família… però sabeu què? De tots els anys que vam viure junts, de tots els dinars, sopars i sortides, de tots els preparatius i regals, el que més em costa recordar són precisament els regals. Segur que en aquell moment em van fer molta il·lusió, recordo l’any de l’Amstrand per exemple, un ordinador de color gris fosc que funcionava amb un radiocasset… Ah! I els dolços! Però poca cosa més… i em fa feliç que sigui així.

Quins records tindran els nostres fills quan siguin grans? La veritat és que a mi no m’agradaria que la meva filla recordés el Nadal com una llarga cua d’un centre comercial qualsevol, o l’aglomeració de qualsevol carrer de Barcelona on un munt de gent camina despresa sense temps per donar un cop d’ull al seu voltant… Sort que en tot això encara hi podem fer alguna cosa…

Per cert, me n’oblidava, us adjunto un enllaç a un conte que han penjat a la web de FAROS, l’Observatori de Salut de la Infància i l’Adolescència. Parla del que dèiem ara mateix… l’oportunitat de viure un Nadal diferent amb les persones que estimem. Que tingueu unes bones festes!!

Foto: Nadal per Abraham P V a Flickr