Els pares són massa permissius?
Els fills… quin mal de cap! Però imagineu el mal de cap que pateixen molts dels professors que es troben en situacions desagradables quan alguns pares -per sort no són molts- es queixen dels càstigs imposats per professors ja que consideren que els seus fills no mereixen tal tracte. Bé, jo no sóc mare i per tant no em puc posar al lloc d’aquests pares que tendeixen a protegir en excés als seus fills, però també he estat petita i us puc assegurar que si em queia la bronca del professor, a casa tocava doble càstig.
Ara per ara només sóc espectadora d’aquestes situacions, quan em toqui ser mare ja us diré el que em sembla, però avui dia només puc parlar des del punt de vista d’haver estat petita i -per sort, tot i que al moment era un calvari- gens consentida. I és que catàstrofes n’hem fet tots. Els que tinguin un germà petit segur que han estat autèntics tirans, han jugat a ser perruquers amb el gos de la família, han pintat parets (pensant que eren pissarres), etc. i a tots ens han castigat. Però… què passa avui dia amb els càstigs? Clar, com que ara la canalla té telèfon mòbil amb 7 anys… el càstig és requisar-lo, i és això un càstig de veritat? On ha quedat allò d’aixecar-se més d’hora per estudiar l’assignatura que havíem suspès?
No sé cap a quina direcció anem, però -i que no s’ofengui ningú- m’atreveixo a dir que els pares són massa permissius i no entenc les raons. Pot ser que es degui a la prohibició que van viure ells a les seves famílies o a l’escola i conseqüentment deixin més llibertat als fills. Però una cosa és llibertat i l’altra desautoritzar a un professor. Ara mateix no recordo qui em va explicar que un pare s’havia anat a queixar a la direcció de l’escola perquè el professor va imposar com a càstig al seu estimat fill quedar-se sense esbarjo.
I bé, naturalment em sembla malament que un pare desautoritzi així a algú que també educa. De fet, segurament el pare no és conscient de la joia que té a casa, i clar, com que a casa és tan bo… doncs a l’escola també. – I al nen, només el castigo jo- Doncs així estem. Si no voleu que el vostre fill aparegui en un reallity (com Generación Nini), si us plau, encara esteu a temps. Una mica de mà dura!
Foto: Nens per Pink Sherbet Photography a Flickr
Afegir a Del.Icio.Us
1 Comentari en “Pares permissius”
Tots hem estat petits i a tots ens han castigat… I ara, adults, quants de nosaltres som veritablement feliços? Quans prenem ansiolítics o patim addiccions diverses o no som capaços de cuidar la nostra salut, als nostres familiars o als nostres amics? Quans es comportem de forma agressiva, o saltem a la mínima, per qualsevol tonteria, o discutim amb el botiguer perquè no ens atrevim a discutir amb el jefe o amb la parella.
Mirem la societat actual: allò de sempre … realment ha funcionat, amb l’educació que hem rebut hem aconseguit fer una societat millor???
Sóc mare i sóc professora, i no castigaria ningú ni tampoc no admeto que castiguin els meus fills. El mestre que castiga està confessant la seva incapacitat i manca de recursos per gestionar una classe de forma eficaç. El professorat ens hem de reciclar i aprendre tècniques més actuals, i sobretot créixer com a persones i actuar amb empatia i coneixement de les necessitats emocials dels nens i joves.