Pares de dues nacionalitats

Una opció al bilingüisme dels nens

Molts dels futurs pares del demà, tenen clar que els seus fills han de ser més que bilingües. Per aquesta raó són moltes les parelles que des d’un principi opten per tenir cangurs que parlin als seus fills en anglès, per exemple. Però les coses van canviant i a la nostra societat és molt comú -per raons d’immigració- que les parelles es formin per persones de diferents nacionalitats.

De cara a l’educació dels fills es plantegen una sèrie de problemes, ja que molts pares no saben com acordar una llengua per parlar a casa i que al nen no li suposi cap mena de problema a l’hora de relacionar-se amb el seu entorn. Personalment crec que és una gran oportunitat per aquest nens que neixen en un entorn cultural variat. No tots gaudim d’aquest avantatge, ja que venim de famílies “tradicionals”. (Tradicional s’entén com a fills de pares de la mateixa nacionalitat, no en un sentit despectiu, clar).

La qüestió és que aquests pares que veuen com un desavantatge venir de cultures diferents canviïn el xip. Cadascun dels pares pot optar per parlar al seu fill amb la seva llengua materna. Posarem un exemple par tal d’entendre-ho millor: una parella formada per un pare marroquí i una mare catalana. Els dos poden parlar a la criatura en el seva llengua, ja que si es fa des de ben petit el nen no tindrà cap problema per a comunicar-se perquè identificarà les figures paternals amb una llengua concreta. A l’escola aprendrà el castellà i l’anglès, i això ja suposa un avantatge lingüístic si es compara amb la resta de nens que a l’escola parlen la mateixa llengua que a casa.

Suposo que vist així sembla tot molt fàcil, però no ho és. Moltes parelles no coneixen la llengua dels seus cònjuges i per tant arriben a la conclusió de parlar als fills en una llengua que tots dos coneixen d’igual manera. Així s’evita la “no comunicació” familiar, ja que tots comparteixen els mateixos codis lingüístics. Però tot i així insisteixo en què és necessari que el nen creixi en un ambient cultural i lingüístic propi de cada membre de la parella. La riquesa cultural s’amplia i així es nodreix la mentalitat de la criatura, que no és conscient del benefici. Si aquesta tàctica es segueix des del neixament ja es té molt terreny guanyat pel que fa al bilingüisme. Però cal tenir en compte que s’ha d’arribar a un acord amb la parella ja que si de cop i volta es canvia l’idioma el nen es perd i no té sentit començar o continuar.

Foto: nens per rahego a Flickr