Una llança a favor dels jocs de rol

A rol hi juga gent de totes les edats i de tota mena

Imagineu que una tarda qualsevol el vostre fill o filla adolescent us demana sortir una estona amb els amics. Una cosa la mar de normal. “On vas?”, li pregunteu. I ell respon: “a jugar a rol”. El més habitual, i ho dic per experiència personal, és que l’alarma es dispari. Pel cap passen un munt d’anècdotes llunyanes i rumors alimentats pel boca-orella i pels mitjans. Ningú, més enllà dels que hi hem jugat algun cop, en sap gaire cosa del tema. Només l’estigma negatiu que l’envolta. I com és poc habitual que els pares coneguin el tema, nosaltres avui en trenquem alguns mites. Perquè el vostre fill o filla no fa res dolent.

Comencem amb el primer i més mític: gent estranya fent coses estranyes. De cop i volta, el nostre nen normal i corrent s’ajunta amb uns freaks sàdics que es passegen de nit disfressats de vampir. Bé, podria ser. Als Estats Units ho celebren un cop l’any. En diuen Halloween i cada cop és més de moda al nostre país. Però, deixant això a banda, cal fer un parell d’aclariments.

Per començar, els jocs de rol en viu són només una part del rol. De fet, en la majoria de casos s’hi juga en una taula, com qui fa una partida al Monopoli, amb uns quants daus, papers, cartes o similars. El Màster, que és qui porta la partida (no és un líder sectari, de fet el seu paper és més similar al d’un director de teatre), és l’únic que té més material. Simplement perquè és qui construeix i guia la història.  I és que el joc de rol és, bàsicament, actuar. S’estimula la creativitat i l’espontaneïtat. Cal crear un personatge, fer-te’l teu, entendre’l i guiar-lo. Un gran esforç intel·lectual  i imaginatiu.

Més enllà d’això, els que hi juguen són gent corrent. Jo hi he jugat amb dissenyadors gràfics, estudiants de biologia, llicenciats en telecomunicacions… Persones preparades que escullen passar algunes tardes lliures amb un joc com qualsevol altre que, a més, és bastant més social que altres jocs de taula. I, per descomptat, més social que una Play Station. T’obliga a parlar i a relacionar-te contínuament.

Un altre mite té a veure amb el foment de la violència. Si bé és cert que hi ha jocs de temàtica mística i obscura, també els hi ha ambientats en l’època medieval, móns de fantasia, l’espai intergalàctic o fins i tot humorístics. Encara que se n’esculli un de terrorífic, com La llamada de Cthulhu, la història la fan els que hi juguen i ells en determinaran el grau de cruesa. Sigui com sigui, qualsevol pel·lícula de por o joc d’ordinador serà mil cops més dur i realista.

I el tercer i darrer mite que trencarem té a veure amb l’estabilitat mental. “Acabaràs boig”. Un acaba boig només si s’hi obsessiona, cosa molt poc habitual i, a més, un perill molt més freqüent en el cas dels videojocs. Al rol hi ha més vida que una pantalla. Hi ha companys i amics i, encara que hi jugués la persona més suggestionable del món, sempre hi hauria algú que el faria tocar de peus a terra. Perquè, com deia, no és un joc de bojos. Tot i així, si arribés a passar, el problema seria del jugador i no del rol. El rol és de les activitats més inofensives de la nostra realitat actual.

Així doncs, us animem a que, si algun cop el vostre fill assenyat us diu que fa rol, no el mireu com un ésser estrany ni busqueu cap psicòleg. Seria contraproduent i, a més, no hi ha necessitat. El més aconsellable, de fet, és que mostreu interès i li pregunteu alguna cosa. Es tracta d’un joc i no de la seva vida personal, així que potser teniu sort. Us n’adonareu d’una vegada per totes que no hi ha motiu per patir.

Foto: Dados Oxidados (56) per magoexperto a Flickr.com.