Castigar per treure males notes?

El càstig per suspendre pot tenir efectes negatius

Bé, avui us parlaré sobre el que opino d’una “modalitat” d’educació que prenen molts pares. És un fet que veig a la meva família, però també a coneguts i veïns. Suposo que no es tracta d’una nova forma d’educar, si no que més aviat està relacionada amb l’antic concepte d’educar als més petits de casa. Parlo de castigar els nens –o no tan nens- per treure males notes. És realment un forma efectiva de potenciar el rendiment escolar?

Jo no sóc mare, però sí he estat filla i us puc parlar des del meu punt de vista. Els meus pares mai m’han renyat per treure males notes –i prometo que el meu expedient ho acredita- però tampoc m’han felicitat per treure una matrícula d’honor.

Crec que el paper dels pares en aquest cas va una mica més enllà de fer de guardià del bé i del mal. Educar és ensenyar un camí, una manera de fer les coses i entendre-les. Els pares han de fer veure a la canalla –ja des de ben petits- que de la mateixa manera que ells van a treballar perquè han de fer front a una sèrie d’obligacions familiars, ells han d’estudiar perquè algun dia ells també formaran part del col·lectiu de les persones que tenen obligacions.

S’ha de fer entendre que anar a l’escola, fer els deures i estudiar no és un càstig, si no que es tracta d’un camí que han de fer fins arribar a tenir independència com a individus, que la formació que reben es pel seu bé i perquè el dia de demà puguin arribar allà on vulguin(quants cops he sentit a dir aquest discurs per part del meu pare!)

Així que això de castigar i recompensar per les males o bones notes, crec que no és el més adient. No hem de condicionar als nens, perquè no són el gos de Paulov, que amb la campaneta comença a bavejar. El nen no traurà millors notes per regalar-li l’últim videojoc del mercat, considero que se’l malcriarà o mai arribarà a entendre el per què de la seva educació i formació. Aquesta és la meva opinió, els més petits també saben raonar i parlant amb ells segurament que podem arribar a un acord, on tots sortim beneficiats: nosaltres com a pares o adults de referència i ells com a nens que són.

Foto: carimocforever a Flickr